Portar la sèrie un pas endavant i fer que creixés al mateix temps que els actors ha estat un repte aconseguit: els mateixos personatges amb vivències diferents és el que ens espera a la segona temporada de Polseres Vermelles. Preparats?

En la roda de premsa l’ Albert Espinosa ha estat molt clar:

“La segona temporada és més dura perquè saps que no podràs sortir. La valentia és el centre dels sentiments dels polseres”

Ha fet referència a una dada que, personalment, li ha agradat molt: des de l’emissió de la sèrie les visites als hospitals infantils han augmentat un 40%. Ens sembla una dada curiosa (Si no és per la sèrie, les consciències es queden estàtiques?). Un rodatge difícil (que després la resta d’actors confirmaran), més difícil que la primera temporada.

Per torns vam poder parlar amb els principals actors de la sèrie. Començarem amb l’Àlex Monner (Lleó) i la Joana Vilapuig (Cristina):

Els dos coincideixen que l’actitud dels altres és la que canvia cap a tu. I és al que hauran d’enfrontar després de la petjada que els ha deixat el seu pas i vivències per l’hospital.

La Joana comenta que dins de l’hospital els personatges són un més, en canvi, fora, al que s’han d’enfrontar és a la realitat. És una lluita contra la realitat que no és gens fàcil.

El seu millor moment?

Tots dos coincideixen que va ser en un viatge que van fer els polseres a Mallorca: “La setmana de Mallorca va ser molt heavy per a tots, per a l’equip també. Estàvem en un penya-segat i va ser increïble” (I les ganes amb les que ens hem quedat que s’especificaren més …)

Òbviament en ser una temporada més dura l’actuació i interpretar els seus respectius personatges ha estat més dur i intens.

L’ Àlex acaba amb una reflexió: “La temporada ha fet un canvi molt gran: Ho acceptarà la gent?

No és que siguem endevines, però des de SerieBcn estem convençuts que amb el nivell que hi ha en aquesta producció és imposible que el públic no ho accepti. Al contrari, cada vegada hi ha més ganes de agafar-los de la mà i fer passets amb ells.

Els següents a ser entrevistats han estat dos dels nous secundaris principals: Paula Vélez (Mariona, nena amb trastorns respiratoris) i l’Abel Rodríguez (Lluc, nen amb la malaltia dels ossos de vidre).

A l’Abel no li agafa de nou l’actuar (sobretot ha fet molt teatre), però per a la Paula, que havia fet alguns anuncis, sí s’està tornant en quelcom més seriós i amb una perspectiva de futur dins el món de l’actuació.

Tots dos coincideixen en exactament el mateix que els seus companys: aquesta temporada és molt difícil per a tots els personatges. Us deixem amb dues línies del que ha estat una mini conversa entre ells i demostra els seus punts de vista i tot lo implicats que estan amb la sèrie:

- Abel: Tot és molt dramàtic

- Paula: No. És més real
Els següents en parlar van serel  Nil Cardoner (Roc) i un nou secundari principal: Noah Manni (Noah, nen que té una malaltia que li impedeix créixer):

La normalitat per a un personatge com el del Roc és el que ens diu en Nil: “L’únic que té al cap és el tornar a viure”. A més concreta el que ja ens han explicat la resta dels seus companys, el fet que s’endinsen més en la malaltia de cada personatge i tot és més complicat perquè hi ha problemes emocionals.

El que ens ha cridat l’atenció i ens ha semblat molt curiós és que a Roc li arriba l’amor d’una manera una mica peculiar:

“Roc té una connexió amb la gent en coma … Per aquí van els trets ...”

Els dos últims a parlar sobre la nova temporada van ser el Marc Balaguer (Toni) i l’ Igor Szpakowski (Jordi):

L’Igor explica que el que vol el Jordi és començar des de zero, així que el que fa és posar-se a estudiar mecànica. El triangle amb la Cris i el Lleó? Ja no existeix.

Per aquest inici de temporada en Marc comenta que el Toni és l’únic que vol ajuntar als polseres. Segueix tenint aquest esperit de nen que el fa tan carismàtic i vulnerable alhora.

I fins aquí podem llegir. Una segona temporada que comença aquest dilluns 14 a TV3 i un primer episodi que vam poder veure.

Alguna cosa per explicar? No avançarem res, però és un episodi emocional (ajudat d’una banda sonora preciosa), d’introducció al que segur serà una temporada dura, difícil i realista.

Un equip unit que es va emocionar en veure els 7 minuts que ens van posar de la temporada completa i que el que desprenen és unió, afecte i professionalitat. I això es transmet.

Us deixem la primera foto que vam fer en la presentació d’ahir a l’Auditori. Segur que a més d’un us agrada veure als polseres reunits de nou (ni que sigui en la realitat!!)